Tot continua després de la desgràcia

       Jo sé que era allà, sé que encara no ha acabat,que res d'això acabarà, però segueix sent la meca vida i gràcies a ell, a la persona que més estimo, he seguit endavant.
       Tot va començar a l'estiu quan estava caçant amb el meu pare. En aquella època jo tenia encara catorze anys i el meu pare m'ensenyava a caçar, tenia el meu propi arc i no me'n separava mai.
        -Jana mira, ham caçat un altre conill- em diu el meu pare.
        -Hala!Que gran!- vaig dir.
        Vam estar una bona estona als boscos caçant fins que ens vam parar al lloc on sempre anàvem a fer un pícnic. Vam estar allà parlant una estona de les nostres coses.
        Un... Què passa?... Un... terra... terra... terratrèmol! Un terratrèmol, jo i el meu pare vam començar a corre, sabíem des del principi que no era un terratrèmol normal. Quan vam mirar cap enrere vèiem com queien els arbres darrere nostre i vam començar a corre més ràpid. Quan vam arribar a casa, tot havia parat, però alguna cosa havia passat, no hi havia ningú, res, cap persona. De sobte, vaig sentir unes passes, algú ve.
        -Eh, vosaltres, veniu qui- va dir un home amb uniforme.
        -Joana corre!- va dir el meu pare- corre el més ràpid que puguis!
        No sé el que estava passant, només vaig poder veure com el meu pare li donava una puntada de peu a l'home. Estava corrent, sense parar, sense saber on anar o a qui demanar-li ajut, només sabia que estava sola al bosc, sense menjar i sense refugi.
        Ja feia una estona que caminava, ara l'unicà casa que volia saber era com arribar al lloc on tenia amagat el meu arc, ja que s'avia que necessitaria alguna arma. Quan arribo sento una veu, però no la sentia molt bé i un altre vegada i un altre...
        -Jana,espera sóc jo l'Enric, sé que no em coneixes, però som de la mateixa i després de que hagin vingut aquells soldats només quedem tu i jo, encara que potser hi hagi més supervivents- va dir aquell noi que suposadament es deia Enric.
        -Com sé que dius la veritat? Encara que sàpigues el meu nom, no vol dir res. A més, què vols dir amb supervivents?
        -Mira, aquells suposadaments homes, no són humans, són algun tipus d'ésser viu com els homes llop o vampirs i la teva única opció és confiar amb mi, però com se que no ho faràs, vull que em facis unes preguntes.
        -Quants anys tinc?
        -Catorze ja que vas a tercer d'Eso A i jo al B.
        -Entesos segurament això explicaria moltes coses. Doncs què fem ara?
        -Per ara, haurem de buscar a més persones que hagin pogut escapar d'aquells éssers.
        Ja portàvem dos dies buscant, menjàvem els animals que caçàvem (conills, ocells, esquirols...) i bevíem l'aigua dels rius, que era cristal·lina. Cada vegada que veia l'Eric em semblava més mono que abans, amb aquells cabells rossos, aquells ulls blaus clars, tan brillants, que em perdia en els pensaments mentre els mirava. Estàvem els dos sols lluitant per sobreviure, com focim una parella de veritat.
        -Veig que ja han passat cinc dies i no hem trobat a ningú. Anem a veure si trobem alguna ciutat que ens pugui ajudar- em va dir.
        Segurament ell sabia tan bé com jo, que no s'abiem res d'aquells homes, només sabíem que ens van voler matar, ens van cremar algunes de les casas de la nostra ciutat i a més nosaltres dos no érem ningú per plantar-los cara, només érem uns simples nens que no sabíem que fer o on anar.
        Ja haviem arribat a la ciutat més propera al principi semblava deshabitada i ens vem posar a buscar, ja que potser no estava deshabitada.
        Ens va caldre dies per entendre el que passava: habitants d'aquella ciutat estaven preparant un atac contra aquelles coses que ens havien atacat a nosaltres i quan ens vam enterrar l'Enric i jo , ell em va dir:
        -Eh d'anar-hi jo també Jana, sé que potser no m'accepten, però ho tinc que fer- em va dir.
        -Però per què?
        -Perquè ho tinc que ho he de fer i ja està!- em va contestar amb un to de serenitat i em vaig donar conte de que no li podia fer cambiar d'opinió.
        Quan se'n va anar jo em vaig posar a estudiar i al cap de dos anys em vaig fer infermera. Després d'uns anys em vaig fer una casa, on vivia sola, sense ningú.
        Ja tenia vint-i-quatre anys quan van arribar els soldats de la guerra, però només van arribar dos homes dient que em guanyat. Al cap d'una estona vaig veure una ombra amb una forma estranya i vaig començar a caminar, cada vegada més ràpid, vaig saltar als seus braços, tot plorant i li vaig dir:
        -T'estimo!-estava tremolant- No vull que t'embagis mai més, entens?
        -Haí! M'estàs fent mal- va fer una ganyota de dolor.
        -Ups, perdona.
        -No passa res, ja està hem guanyat i ja no t'has de preocupar per a res, ho entens?
        -Ho entenc- li vaig fer un somriure i ens en vam anar.
        Em vaig adonar en aquells dies que vaig estar sola, que l'estimo molt. Aquells dies em van recordar els dies en que estàvem sols i que estàvem ferms passes lo que passes, que els dos sentíem el mateix l'un per l'altre i quan ens vam separar ens vam adonar. Ara imagineu-vos que ell no m'agués trobat, que agués passat?, com habria acabat tot?... I com li agués dit això als meus fills, els fills que ell volia tant. Ell va ser el que em va fer continuar.
                                                            FÍ

ULLALS

        Hi havia una vegada un petit tigre d'una manada de lleons que vivien feliços. Ells eren inseparables, els pares ensenyaven als fills a caçar i a poder viure sense ajuda de ningú.

        Un dia la família de lleons estaven dormint i de sopte van sorgir unes flames del no res, i la família va començar a corre sense parar. En un moment es va veure com les flames arribaven i els pares esvan llençar per protegir els fills. Quan tot es va acavar només van quedar els dos nens que juns van arribar fins a un riu on es van instal·lar i com els seus pares els havien ensenyat a viure sols no va ser cap problema,però lo que no savien era que els problemes estaven al donar l'esquina. Un dia quan el nen va arrivar al seu territori va veure que ella no estava i això li va fer rumiar. Al cap de pocs dies veient que no venia es va començar a inquietar i a duptar de que li avia pogut passar. Va travesr tots els rius, tots els boscos, i totes les selves el lleó ja no podia més, es va jeure i va es va possar a mirar les estrelles i va pensar que tenia que tornar a se casa. Quan va arrivar no so podia creure, se germanà estava ferida de cap fins a vall. Quan va arrivar ella només va poder dir una sola paraula "Ells". Ell va fer tot lo que estave en les seves mans per curar-la però no hi va haver remell i va morir. 

       Sense saver que fer va comensar a corre dient que no parara fins que trovi els colpables, perquè havia perdut tot lo que quedava i ja no tenia res més que perdre i tragicamen ell tambe va morir

      Fins i tot ara mateix es diu que cavalga sobre el ven buscant les almes perdudes.

                    

                                 

LA FESTA MAJOR DE GRANOLLERS

      La  festa major d'aquest any per a mi va ser la millor ja que va ser la primera a la qual vaig participar. Vaig veure tots els meus amics, companys i m'ho vaig passar molt bé. Em van agradar molt els focs artificials, el correfoc, el correaigua i amb tots els amics que cridàvem com desesperats. Hi havia tanta gent que em perdia a vegades i no sabia per on anar, tot i això vaig arribar al centre de la Porxàda al primer dia.

      En resum aquest any, per ser la primera, la festa major l'he viscuda molt bé. Aquesta festa major no es compara amb la de Bellavista, que es on jo visc, la festa va ser al·lucinant, plena de gent i plena d'emoció, per l'any que ve tornaria  anar-hi.

                                                                                                                                      

DE GRAN VULL SER

    De gran vull ser pilot d'avions: és una cosa molt emocionant això de viatjar arreu del món. M'agrada per molts motius: primer perquè puc viatjar per tot el món, segon perquè em puc jubilar als quaranta-dos anys, i tercer i ultim perquè és guanyen bastants diners: entre vuit mil i dotze mil euros al més. Aquesta professió m'ha semblat molt apassionant i divertida, viatjant pel món i potser amb molta sort tinc l'oportunitat de visitar els països per on viatjo.
 
     Vull ser pilot d'avions perquè el meu pare va ser el que m'ho va suggerir i a mi m'havia agradat. No m'agradaria quedar-me als quaranta-dos anys sense fer res i per això, encara que no sé com ni per què, però m'agradaria bastant fer la carrera de dret i fer-me abocat.