Tot continua després de la desgràcia

       Jo sé que era allà, sé que encara no ha acabat,que res d'això acabarà, però segueix sent la meca vida i gràcies a ell, a la persona que més estimo, he seguit endavant.
       Tot va començar a l'estiu quan estava caçant amb el meu pare. En aquella època jo tenia encara catorze anys i el meu pare m'ensenyava a caçar, tenia el meu propi arc i no me'n separava mai.
        -Jana mira, ham caçat un altre conill- em diu el meu pare.
        -Hala!Que gran!- vaig dir.
        Vam estar una bona estona als boscos caçant fins que ens vam parar al lloc on sempre anàvem a fer un pícnic. Vam estar allà parlant una estona de les nostres coses.
        Un... Què passa?... Un... terra... terra... terratrèmol! Un terratrèmol, jo i el meu pare vam començar a corre, sabíem des del principi que no era un terratrèmol normal. Quan vam mirar cap enrere vèiem com queien els arbres darrere nostre i vam començar a corre més ràpid. Quan vam arribar a casa, tot havia parat, però alguna cosa havia passat, no hi havia ningú, res, cap persona. De sobte, vaig sentir unes passes, algú ve.
        -Eh, vosaltres, veniu qui- va dir un home amb uniforme.
        -Joana corre!- va dir el meu pare- corre el més ràpid que puguis!
        No sé el que estava passant, només vaig poder veure com el meu pare li donava una puntada de peu a l'home. Estava corrent, sense parar, sense saber on anar o a qui demanar-li ajut, només sabia que estava sola al bosc, sense menjar i sense refugi.
        Ja feia una estona que caminava, ara l'unicà casa que volia saber era com arribar al lloc on tenia amagat el meu arc, ja que s'avia que necessitaria alguna arma. Quan arribo sento una veu, però no la sentia molt bé i un altre vegada i un altre...
        -Jana,espera sóc jo l'Enric, sé que no em coneixes, però som de la mateixa i després de que hagin vingut aquells soldats només quedem tu i jo, encara que potser hi hagi més supervivents- va dir aquell noi que suposadament es deia Enric.
        -Com sé que dius la veritat? Encara que sàpigues el meu nom, no vol dir res. A més, què vols dir amb supervivents?
        -Mira, aquells suposadaments homes, no són humans, són algun tipus d'ésser viu com els homes llop o vampirs i la teva única opció és confiar amb mi, però com se que no ho faràs, vull que em facis unes preguntes.
        -Quants anys tinc?
        -Catorze ja que vas a tercer d'Eso A i jo al B.
        -Entesos segurament això explicaria moltes coses. Doncs què fem ara?
        -Per ara, haurem de buscar a més persones que hagin pogut escapar d'aquells éssers.
        Ja portàvem dos dies buscant, menjàvem els animals que caçàvem (conills, ocells, esquirols...) i bevíem l'aigua dels rius, que era cristal·lina. Cada vegada que veia l'Eric em semblava més mono que abans, amb aquells cabells rossos, aquells ulls blaus clars, tan brillants, que em perdia en els pensaments mentre els mirava. Estàvem els dos sols lluitant per sobreviure, com focim una parella de veritat.
        -Veig que ja han passat cinc dies i no hem trobat a ningú. Anem a veure si trobem alguna ciutat que ens pugui ajudar- em va dir.
        Segurament ell sabia tan bé com jo, que no s'abiem res d'aquells homes, només sabíem que ens van voler matar, ens van cremar algunes de les casas de la nostra ciutat i a més nosaltres dos no érem ningú per plantar-los cara, només érem uns simples nens que no sabíem que fer o on anar.
        Ja haviem arribat a la ciutat més propera al principi semblava deshabitada i ens vem posar a buscar, ja que potser no estava deshabitada.
        Ens va caldre dies per entendre el que passava: habitants d'aquella ciutat estaven preparant un atac contra aquelles coses que ens havien atacat a nosaltres i quan ens vam enterrar l'Enric i jo , ell em va dir:
        -Eh d'anar-hi jo també Jana, sé que potser no m'accepten, però ho tinc que fer- em va dir.
        -Però per què?
        -Perquè ho tinc que ho he de fer i ja està!- em va contestar amb un to de serenitat i em vaig donar conte de que no li podia fer cambiar d'opinió.
        Quan se'n va anar jo em vaig posar a estudiar i al cap de dos anys em vaig fer infermera. Després d'uns anys em vaig fer una casa, on vivia sola, sense ningú.
        Ja tenia vint-i-quatre anys quan van arribar els soldats de la guerra, però només van arribar dos homes dient que em guanyat. Al cap d'una estona vaig veure una ombra amb una forma estranya i vaig començar a caminar, cada vegada més ràpid, vaig saltar als seus braços, tot plorant i li vaig dir:
        -T'estimo!-estava tremolant- No vull que t'embagis mai més, entens?
        -Haí! M'estàs fent mal- va fer una ganyota de dolor.
        -Ups, perdona.
        -No passa res, ja està hem guanyat i ja no t'has de preocupar per a res, ho entens?
        -Ho entenc- li vaig fer un somriure i ens en vam anar.
        Em vaig adonar en aquells dies que vaig estar sola, que l'estimo molt. Aquells dies em van recordar els dies en que estàvem sols i que estàvem ferms passes lo que passes, que els dos sentíem el mateix l'un per l'altre i quan ens vam separar ens vam adonar. Ara imagineu-vos que ell no m'agués trobat, que agués passat?, com habria acabat tot?... I com li agués dit això als meus fills, els fills que ell volia tant. Ell va ser el que em va fer continuar.
                                                            FÍ